Eixir del contingut
Engendrem correfocs i festes populars

Drac Soterranyes

Este drac de tres caps anomenat Drac Soterranyes, está un poc oxidat,
i poques voltes el podreu vore, si no es que invoqueu al Senyor Satanàs:
Mefist, Mefistorum!

La veritable història del drac Soterranyes.

En un Vinaròs llegendari que es perd en la llunyania del temps d’unes cròniques cuasi-oblidades i borrades pel progrés, naixqué un dia de Satanàs tremendament càl·lid, un ésser idefinible.

Hom no va notar la seua presència d’un bon principi, car tan petit era el nou ésser esdevingut que poc escàndol feia. Però al poc temps d’eixir de l’ou, perque amics, va eixir d’un ou (i el primer que van vore els seus ulls, en aquell precís i màgic moment, va ser la torre-campanar de
Vinaròs), ja exhalava foc i xisclava de tal manera que, de les vibracions sonores que provocava, rebentaven en mil pedaços les pedres que l’envoltaven.

No tardàren els Vinarossencs en notar la ferum, els xiscles i la calor que desprenia aquell ésser misteriós i, empentats per una curiositat pròpia i hereva de les gents en general de tota època i lloc, anàren a mirar quina era la causa d’allò tan extrany. Com és natural, els homes més forts i guerrers anàven al cap d’avant de la comitiva de recerca. També van ser els primers en fugir posteriorment…

Diuen les cròniques que es van trobar, dormida plàcidament, una fera de tres caps, amb amples boques cada cap, plenes de dents blanques i esmolades. Per cadascuna de les boques, interminentment, eixia una flameradeta. El cos, amb escames, verdós i lluent, acabava en una llarguíssima coa. Com el van trobar a l’entrada d’un cau se’ls va ocòrrer nomenar-lo Soterranyes. Però això clar, no va ser sino després d’intentar matar-lo amb l’excusa que se’ls menjaria els fills (a banda de totes les collites) quan cresquera, i acusar-lo injustament de portar la peste.

Amb una pell de ferro d’un pam d’amplària, ungles enormes i llargues, i aquell foc endemoniat que li eixia vigorós per la boca, Soterranyes es defençà de tota acomesa Vinarossenca i se n’anà a viure d’alt d’una muntanya. Ahí no el molestava ningú. I va anar creixent, menjant-se les collites i els xiquets, però no va ser ell qui va portar la peste. Els vinarossencs, cansats de perdre l’aliment i els fills, van trobar una bonica sol·lució: li farien una festa anual, l’enborratxarien i així s’adormiria i no molestaria durant una llarga temporada. I això van fer: la festa del foc. Una festa esplèndia, amb molt de llum i espurnes, tantes que el drac les va divisar desde sa muntanya i va acudir de seguida per vore què passava. Els vinarossencs el van embaucar, atontar, fer beure el millor vi que tenien, i al final, l’invencible Soterranyes va ser vençut.

Una volta adormit, el van tirar a la mar, a vore si se li apagava el foc de la boca. I aixina van estar de tranquils fins que a l’any següent es va despertar Soterranyes de nou, tot just per a fer-li una altra festa.

Fi.